9 d’Octubre

No sé si serà per allò de ser el lloc on un ha nascut -solen dir que influeix prou-, o perquè realment el País Valencià, i especialment València, és un indret únic, però en cap lloc on jo he estat -si tens Where I’ve Been a Facebook pots afegir-me i veure’ls- la Diada es com ací.

A Canadà i Mèxic és tremendament patriòtica; en general a tota Amèrica -on jo he estat- se sent l’energia i il.lusió juvenil, d’unió pel projecte comú (al menys a nivell de sentiment patriòtic)… a Europa som més vells i estem de tornada de tot -no som tan naïf com els jovenets… trist cinisme senil-. A UK s’organitza al voltat d’un Sant i és com ells: pop & common, so Briton… A l’Índia, bo, he estat molt poc temps, però em va semblar que tenien un gran sentit d’unió i orgull comú.

A València som millors, i ens mola, tio!!! I igual que tenim Rosita Amores, avui en tindrem tres manifestacions de signe contrari -i per ací contrari significa a mort… això si, si algú extern critica algun bàndol, l’altre també s’ofendrà… “amb mare em clave només jo”, diu aquell-.

Per un costat està la manifestació nacionalista -per a mi, més enllà de reivindicacions nacionals, la més honesta, perquè defensa aquells que volen conservar la seua llegua i cultura i que estan en posició de debilitat-, i a la que van hippies, Red Skins, intel.lectuals o empresaris. Malauradament ha anat sent desplaçada per les forces vives, que han modificat els seu trajecte o han ficat traves a la seua celabració o al concert que es fa després… Tindrem també la Cavalcada Històrica, que per un costat recupera una tradició històrica, però que al temps és una megadosi “d’opi valencià” -qui necessita la religió-. Els que em coneixen saben que soc un defensor d’aquest “opi” -de la religió, de la cultura, del folklor- com quelcom intrínsecament humà, i que tracte de tindre’n cura d’ell front el menyspreu d’aquells més intelectual.listes, però clar, això sempre que un en siga conscient del que és i no es confonga -en general de manera interessada- amb coses que no és.

Finalment en tindrem la vulgarment anomenada “blavera“, tan respectable com diversa -nació valenciana, nació espanyola…-. En general tenen en comú no sentir-se una cultura comuna amb Catalunya, i per a molts no te trellat el dia que es celebra l’entrada de Jaume I a València.

A banda de una genial expressió de la nostra personalitat de poble diversa, contradictoria i apassionada, per a mi aquest fenomen és una confirmació dramàtica del mecanisme que exposa Benedict Anderson al voltant de com s’imaginen i creen les idees particulars de nació -i com ella qualsevol associació i solidarització comuna-, amb criteris diversos i tranquil.lament contradictoris, al temps que il.lustra magníficament el fet que el Principi de No-Contradicció no significa res per ell mateix, sinó que depén del contingut al qual s’aplique; no té cap trellat per ell mateix en assumptes humans: històrics, socials, individuals, psicològics, polítics… perquè depén de la “decisió” -prèvia sempre a allò racional- d’aquell que ho aplica i només és considerat nítid per escoles logicistes, que saben molt de matemàtiques i poc de gent (podrien vindrà a treballar al Laia una setmana, o anar a un Zara a veure “campar la raó”). ¿És contradictori que una persona sostinga simultàniament la creença de que el País Valencià és una cultura independent de Catalunya o d’Espanya el dia que es celebra l’entrada de Jaume I, considerant-se eixa fita històrica el fet fundador del poble i pet tant la Diada? Doncs, no, simplement és irrellevant… en general no hi ha regles (racionals, al menys) a la vida, i per descomptat que no en aquestos assumptes d’identificació nacional i/o patriòtica. Aquell que se senta d’una manera -i els drives (psicologia) que determinen això són molts (Anderson apunta alguns) i les seues interrelacions i pesos relatius són complexes- trobarà maneres de satisfer i fonamentar la seua “decisió” -per exemple, per a uns Jaume I serà català i dugué el català des de Lleida, per a altres serà aragonès i dugué el castellà i per altres serà tot el contrari-. És, sense dubte, el fenomen més comú en les discrepàncies i discussions -i potser siga un mecanisme de precaució, ara no entraré-.

En resum, avui en tindrem 3 manifestacions diferents, cadascuna amb la seua idea de Vàlencia, amb la seua idea d’Espanya, una mateixa Diada, una Diada diferent i en tots els casos -i només ací perquè no hi ha regles- una reivindicació, no una celebració de conjunt.