Va nàixer al si d’una família de gran tradició agrícola de Japó, es va formar com a microbiòleg i durant la primera etapa de la seua vida es va dedicar a l’investigació científica en eixe camp, però ben prompte va començar a dubtar de la idoneïtat de l’agricultura moderna deixant la seua carrera científica i dedicant-se a “observar” la natura amb el fi d’obtindre un mètode més natural i eficient.

I el va descobrir… conegut com a “agricultura de no-intervenció“, al emprar-lo no només es prescindir de l’ús de pesticides o herbicides, sinó que fins i tot es prescindeix de l’arada.

El mètode de Fukuoka empra unes boles d’argila que contenen una mescla de llavors i que simplement es disseminen per la superfície a plantar aconseguint collites doblement productives i de major calibre. L’argila protegeix les llavors de pardals i altres amenaces, al temps que es desfan amb la primera pluja, que també clava les llavors a terra. Damunt, la mescla conté varies espècies que creixen en temporades diferents de manera que per exemple després de collir l’arròs, i deixar la palla per a que composte, creix automàticament la civada… Amb aquest sistema es ventila més del 80% del treball que implica un camp i damunt n’obté millors resultats: ni llaurar, ni plantar més que una vegada a l’any, ni arreplegar palla, ni cremar-la… El sol a més no s’exhaureix de any en any. De fet el seu mètode s’empra per a recuperar sols maltractats.

No entraré en detalls perquè ja ho pots mirar en la Viquipèdia, però el seu sistema és simplement fascinant -inclús s’utilitza per a repoblar zones desèrtiques-, és una màquina que rutlla magníficament bé a tots els nivells, des dels productius -que agraden als més capital-convençuts- fins als més ecolobiomacrobiòticsverds -als més radicals els agradarà saber que va negar la patent del sistema al govern japonés -, demostrant que sempre és possible trobar un camí que no implica la renúncia a ninguna de les pretensions que ens pareixen lloables.

Més enllà…

Altres Personatges Rellevants a l’agricultura (no parla d’ells, però és una bona referència per a saber qui és qui)

Entrevista amb Fukuoka (en angles)

De paso anuncio que a partir de ahora también colaboré con la Revista EINA, que es un referente en Valencia en cuanto a vida natural y sostenibilidad. De la web de la revista se puede ya descargar gratuitamente el último número así como cualquiera de los anteriores. Para estar al día de los eventos y concursos que organizaremos, puedes añadirnos a tu perfil de Facebook. Proximamente twitter, myspace, tuenti…

To follow him is however a difficult way for many people and probably only apt for a very specific type of people (it is a clear 5 style of living), because 99% of what he supports is orchestrated around parallel thinking and life-hacking, but a change that is worth to try. I find it similar to decisions as going for macrobiotics or starting over in a new city.

If you wanna know another way of living, want a change for your life, or just are curious about it, read the book, and have a look to these links below:

- Tim’s Blog
- 47 Decent Lifestyle Design Resources

La idea del marketing relacional -que según los expertos, ésos que o no se saben quiénes son o si se sabe resulta que son taaan expertos , es el futuro de las ventas- es tan antigua como las tiendas tradicionales que basan su negocio en conocerte en establecer una relación contigo, en que los recomiendes… el problema de este modelo ha sido siempre la escalabilidad: a ver cómo conoces a todos los visitantes de un Carrefour… Con la tecnología, especialmente con los sistemas CRM, dicen que se podrán unir ambas ventajas, pero la cosa está por ver porque de momento eso es carísimo y complejo de gestionar.

Para mi la venta privada es mejor porque te hace sentir importante, porque compras más barato y porque fomenta las relaciones, puesto que te recomiendan amigos y compartes la pertenencia al club con ellos… eso para nosotros, para las empresas aporta algo fundamental: la gestión es mínima, ¡¡muy importante!! ¿Sabéis lo que vale un CRM? Los expertos en SAP -un software que hace eso y más- son de los profesionales mejor pagados del sector con lo que no os digo más… Gestión menor significa: menos complicación, menos costes, menos riesgo, más automatización…

Pero vaya, eso está muy bien… pero mola más saber de cuáles os puedo yo hacer socios… ahí van:

- LR: cosmética de lujo, a precios impresionantes… si lo pruebas pasarás de lo que venden por ahí.
Para mi los más honestos porque además de que puedes comprar con descuento como en todas las otras, no se quedan con todo el pastel y te permiten ganar dinero y crecer con ellos al tiempo que ellos lo hacen. Tardan 3 días en enviarte lo que compres… gente como Christina Aguilera, Heidi Klun, Michael Schummacher, Boris Becker, Carmen Electra, o Leona Lewis tienen su línea de cosmética con ellos, y sólo se puede comprar si eres socio.

- Vente-privee.com – La más importante del mundo (es francesa; Francia es el número 1 en este tipo de venta). Tienes más de 150 marcas de lujo, hacen eventos cada cierto tiempo, si te interesa el evento visitas la web y compras. Lo malo es pagas y luego tardan 1 mes en enviártelo.

- Privalia – Una española, es la peor de las tres de las que yo soy socio, pero claro hay marcas españolas. Aun así no es muy seria porque te dicen que eres de un club y todo el rollo pero después se puede apuntar cualquiera desde la web.

Si queréis acceder a alguna dejadme un comentario o enviadme un mail a omonsalve@gmx.net.
Si alguien es socio de algun otro que merezca la pena que me lo diga, nunca se sabe cuál puede tener cosas que te interesen.

¡¡ Feliz compra privilegiada !!

La Venta Privada va un poco más allá: existen clubs de compra a los que sólo puedes acceder si conocer a un socio o un padrino (parecido a conseguir una cuenta Gmail)

Además de que teneis la receta del turrón que no os dejé leer , he incorporado información energética que incluye una nociones básicas de diagnóstico y síntomas.

Gracias a todos por venir.

guíaverde es una revista sobre temas alternativos, especialmente relacionados con salud y nutrición, pero también ecología, terapias, formación, etc. Incluye recetas de comida sana y energética, y es gratuita. Se puede encontrar en herboristerías, restaurantes, locales del barrio de El Carmen, etc.

GoMediaZine

Hace como un año buscando recursos para diseñar la publicidad de mi tienda encontré un blog de unos chicos y chicas apasionados del diseño, en el que había sobretodo tutoriales impresionantes, explicando cosas que cuesta encontrar por el nivel que tienen. Me ha parecido importante recomendarlo. A los que les guste el diseño y/o el arte digital les encantará este sitio.

Además al verlo siempre me acuerdo de la enorme distancia entre cómo se trabaja y el nivel del estado-del-arte, al menos en esta disciplina, entre profesionales americanos y españoles. (O como poco en la democratización de esa profesionalidad: vaya, en España los hay, pero son pocos y están escondidos.) No ya los contenidos o iniciativas en los que se perciben las ganas y esfuerzo honesto -por ejemplo están abiertos a recibir tutoriales de cualquiera con ganas y algo que contar y los pagan a $300 mas $100 en especie-, sino simplemente lo impresionante de cómo está diseñada y programada la web lo evidencian. Lo bueno es que aquí hay mucha gente con ganas, lo malo que la inercia cultural -materializada en lugares como el sistema educativo… yo conozco la U. Politécnica de Valencia y es así-. Afortunadamente las nuevas generaciones -los de finales 80′s, principios de los 90′s- entran fuerte y ya no sufren los complejos que aún han influenciado a muchos de nosotros.

Trabaja mucho el crear puentes entre ciencia y temas alternativos, cosa que yo considero fundamental en todo este mundo. Hay tanto trabajo en este sentido que me habría gustado ser yo el autor del mismo. Es un magnífico recurso para comprender y fundamentar el funcionamiento de los procesos detrás de muchas de las afirmaciones que a menudo realizamos los defensores de este tipo de movimientos y que para el profano suenan a cuestión de fe por comunicárselos con conceptos que les son extraños -energía, ying, yang, etc.-

La encontrareis aquí: Terapias Regenerativas

A Canadà i Mèxic és tremendament patriòtica; en general a tota Amèrica -on jo he estat- se sent l’energia i il.lusió juvenil, d’unió pel projecte comú (al menys a nivell de sentiment patriòtic)… a Europa som més vells i estem de tornada de tot -no som tan naïf com els jovenets… trist cinisme senil-. A UK s’organitza al voltat d’un Sant i és com ells: pop & common, so Briton… A l’Índia, bo, he estat molt poc temps, però em va semblar que tenien un gran sentit d’unió i orgull comú.

A València som millors, i ens mola, tio!!! I igual que tenim Rosita Amores, avui en tindrem tres manifestacions de signe contrari -i per ací contrari significa a mort… això si, si algú extern critica algun bàndol, l’altre també s’ofendrà… “amb mare em clave només jo”, diu aquell-.

Per un costat està la manifestació nacionalista -per a mi, més enllà de reivindicacions nacionals, la més honesta, perquè defensa aquells que volen conservar la seua llegua i cultura i que estan en posició de debilitat-, i a la que van hippies, Red Skins, intel.lectuals o empresaris. Malauradament ha anat sent desplaçada per les forces vives, que han modificat els seu trajecte o han ficat traves a la seua celabració o al concert que es fa després… Tindrem també la Cavalcada Històrica, que per un costat recupera una tradició històrica, però que al temps és una megadosi “d’opi valencià” -qui necessita la religió-. Els que em coneixen saben que soc un defensor d’aquest “opi” -de la religió, de la cultura, del folklor- com quelcom intrínsecament humà, i que tracte de tindre’n cura d’ell front el menyspreu d’aquells més intelectual.listes, però clar, això sempre que un en siga conscient del que és i no es confonga -en general de manera interessada- amb coses que no és.

Finalment en tindrem la vulgarment anomenada “blavera“, tan respectable com diversa -nació valenciana, nació espanyola…-. En general tenen en comú no sentir-se una cultura comuna amb Catalunya, i per a molts no te trellat el dia que es celebra l’entrada de Jaume I a València.

A banda de una genial expressió de la nostra personalitat de poble diversa, contradictoria i apassionada, per a mi aquest fenomen és una confirmació dramàtica del mecanisme que exposa Benedict Anderson al voltant de com s’imaginen i creen les idees particulars de nació -i com ella qualsevol associació i solidarització comuna-, amb criteris diversos i tranquil.lament contradictoris, al temps que il.lustra magníficament el fet que el Principi de No-Contradicció no significa res per ell mateix, sinó que depén del contingut al qual s’aplique; no té cap trellat per ell mateix en assumptes humans: històrics, socials, individuals, psicològics, polítics… perquè depén de la “decisió” -prèvia sempre a allò racional- d’aquell que ho aplica i només és considerat nítid per escoles logicistes, que saben molt de matemàtiques i poc de gent (podrien vindrà a treballar al Laia una setmana, o anar a un Zara a veure “campar la raó”). ¿És contradictori que una persona sostinga simultàniament la creença de que el País Valencià és una cultura independent de Catalunya o d’Espanya el dia que es celebra l’entrada de Jaume I, considerant-se eixa fita històrica el fet fundador del poble i pet tant la Diada? Doncs, no, simplement és irrellevant… en general no hi ha regles (racionals, al menys) a la vida, i per descomptat que no en aquestos assumptes d’identificació nacional i/o patriòtica. Aquell que se senta d’una manera -i els drives (psicologia) que determinen això són molts (Anderson apunta alguns) i les seues interrelacions i pesos relatius són complexes- trobarà maneres de satisfer i fonamentar la seua “decisió” -per exemple, per a uns Jaume I serà català i dugué el català des de Lleida, per a altres serà aragonès i dugué el castellà i per altres serà tot el contrari-. És, sense dubte, el fenomen més comú en les discrepàncies i discussions -i potser siga un mecanisme de precaució, ara no entraré-.

En resum, avui en tindrem 3 manifestacions diferents, cadascuna amb la seua idea de Vàlencia, amb la seua idea d’Espanya, una mateixa Diada, una Diada diferent i en tots els casos -i només ací perquè no hi ha regles- una reivindicació, no una celebració de conjunt.